Com tots els dimonis, el Mondimoni vivia a l’infern, però com que ell era massa bó i guapo, el cap dels dimonis va decidir fer-lo fora de l’infern.
El Mondimoni va estar vagant durant dies fins que va anar a parar al desert. Bé- va dir el Mondimoni- no és com l’infern, però també fà molta calor i segur que estaré bé.
El Mondimoni va començar a caminar i caminar i caminar i no va trobar a ningú amb qui conversar, algú amb qui compartir les seves aventures, i va decidir que no es podia quedar allà.
El Mondimoni va visitar el Pol Nord, i només posar un peu al gel tan fred, va decidir que allà tampoc es quedaria, el fred del gel congelaria el seu cor bondadós.
També va visitar l’espai infinit i li va agradar molt, des d’allà veia tantes estrelles i tants planetes… però hi havia un problema, sempre estava enlairat amb un casc que no el deixava respirar i amb cables per tot arreu.
El Mondimoni va decidir que ell tenia que estar de peus a terra i també va marxar de l’espai.
Tot trist i desolat vagant per tot arreu sense un lloc on viure, el Mondimoni va escoltar una veu…
AFA Monmany 